PONT DEL VESPRE

PONT DEL VESPRE

             Les feux rouges des ponts…

             Apollinaire

La nit és alta i s’abraça

amb mi –tots sols pels carrers.

Els fanals de les placetes

          ens encalcen.

Les cases cremades, negres,

i, abans dels bordells,

amb bruses de vent de juny, aventura:

          Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits

amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades

          balla

amb una mossa d’estampa.

             Madrid, gener 1936

Aquest poema consta de 4 estrofes, les dues primeres de 4 versos cadascuna i les dues últimes amb dos versos. Són versos lliures i anisosil·làbics sense rima final establerta. Com a figures retóriques podem trobar la personificació de la lluna en una mossa que balla amb el sol, que suggereix l’hora incerta d’una alba inicial en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició del temps que estableix un pont entre  realitat i somni.

Aquest poema pertany a l’últim recull de poemes de Roselló-Pòrcel i com podem veure continua amb la presència barroca. Incorpora a Apollinaire a la referència del poema i cita una altra literatura. Ens descriu un paisatge urbà on les imatges se succeeixen sense sentit ja que ho fa des del subconscient.