LEDA

                                         LEDA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

                               L’aigua rissa un aire fi
                              -estrofa de blaus, carícia-

                               i acusa sedes recents,

                               presó de llunes fingides.

                              Sobre el cristall, una obaga
                              divina fressa lasciva.

                              Ones i plomes en flagell.

                              Nervi de roses. Enigma.

                              Marbres de l’instant s’encenen
                              vora la fuga imprevista.

                              Pompa, silenci, fatiga.

                              Corba de blancs i d’espines.
                              L’escenari entremalia

                              la procacitat maligna.

El poema comença descrivint d'aigua que està en calma amb petits moviments de l'aire. En el reflex que l'aigua, es veu una part ombrívola en la que s'està cometen un delicte carnal, amb els nervis a flor de pell, que es vol mantenir amagat. Han d'estar atents per si els descobreixen poder fugir sense ser vistos. Tot junt es una escena insolent, desvergonyida i maligna.

En aquest poema, Roselló-Pòrcel explica un mite que altre poetes ja havien poetitzat però, a diferencia d'ells, el  autor fa un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne  i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant.