domingo, 15 de junio de 2014

CANT IV


Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d'un peix.
 
S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.
 
Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d'un cop rabent,
a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
l'estel en l'escata batent.
 
Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant amb naixença
dins la cavorca sepulcral.
 
Al manament de Déu neguí les meves passes.
-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --
Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.
 
Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca
perquè hi reneixi per a Ell.
I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
i Moïsès en el cistell.
 
Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m'haveu dat sinó dolors.
Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
com el nonat sóc a redós.
 
I si el meu seny priva de signes il·lusoris,
dins l'ipossible visc ardit.
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.

És una obra que consisteix en una versió èpica del llibre Bíblic que segons la tradició jueva vaser escrita per Jonàs, el mateix protagonista d’aquest. Jonàs es un dels cinc profetes menors de l’Antic Testament, la història de Jonàs se situaria cap al segle VII a.C. si aquest Jonàs es tractés comla tradició jueva indica del mateix Jonàs que apareix al Segon Llibre dels Reis (independent al de Jonàs) durant el regnat del rei Joroboam II. 
El Cant IV pertany a Nabí publicat el 1941, temps en què el seu exili va passar a ser forçat per la situació actual a Espanya, en aquestaetapa, Carner consolida les seves influències del Postsimbolisme, moviment artístic català heretat del Simbolisme originat a França i Bèlgica que es contraposa en molts sentits al Realisme i alNaturalisme de la mateixa manera que el Noucentisme al Modernisme.

EL COR FIDEL

EL COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.




És un poema que pertany al recull Llunyania
 publicat el 1952, on apareixenobres inèdites o revisades de Josep Carner, poeta i màxim representant delNoucentisme, moviment basat en el regeneracionisme català a través de la convenció i d’una poesia que compleix les exigències de l’arbitrarisme.
  El poema comença expressant el dolor que sent el jo poètic causat per la destrucció del “pur palau”, que ha quedat reduït a “pedreny”, “aire” i “cendra”. Seguidament, diu que tot i el descoratjament que li provoca la situació, el jo poètic segueix alçant-se gràcies al record i la frisança.
Després, el jo poètic diu que coneix l’origen de “l’inesgotable foc” que  li ha provocat l’enfonsament del palau, fent que no es doni per vençut. Per últim, vol avançar cap aun camí per tornar, tot i que sap que aquest no condueix a cap lloc.

El tema del poema és la preocupació sobre l’exili.

CANÇONETA INCERTA DE JOSEP CARNER

                                           CANÇONETA INCERTA

                                           Aquest camí tan fi, tan fi,
                                          ¿qui sap on mena?
                                          ¿És a la vila o és al pi
                                           de la carena?
                                           Un lliri blau, color de cel,
                                           diu: -Vine, vine-.
                                           Però: -No passis! -diu un vel
                                           de teranyina.
                                         ¿Serà drecera del gosat,
                                           rossola ingrata,
                                          o bé un camí d'enamorat,
                                           colgat de mata?
                                          ¿És un recer per a adormir
                                           qui passi pena?
                                          Aquest camí tan fi, tan fi,
                                          qui sap on mena?
                                         ¿Qui sap si trist o somrient
                                           acull son hoste?
                                          ¿Qui sap si mor sobtadament,
                                          sota la brosta?
                                          ¿Qui sabrà mai aquest matí
                                           a què em convida?
                                           I és camí incert cada camí,
                                            n'és cada vida.

  • Es tracta d’un poema ple de preguntes retòriques amb les quals Joan Carner ens fa veure que mai sabem el que pot passar el dia de demà.El camí del què parla l'autor és la vida.  El tema d’aquest poema fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. 
  • El poema, compost de tres octavesd’art menor, estàformat de dos grans blocs: -El primer comença i acaba amb l’ interrogació“Aquestcamí tan fi tan fi, / quisapon mena?”, estàformat per les duesprimeresestrofes.-El segon conté les tres interrogacions“Quisap... / Quisap... / Quisabrà” i la últimvers“I éscamíincert cada matí, / n’és cada vida!”
  • Crec que és un poema fàcil de comprendre, encara que sigui de forma general. El significat del poema i la qüestió que plantejaconstantmentés la que tothom es fa moltesvegades al llarg de la vida. Per tant, estic segur que és un poema amb el que qualsevolenspodem identificar.

sábado, 14 de junio de 2014

CRONIQUES DE LA VERITAT OCULTA



Els contes de Calders són un artifici on intervenen la fantasia i tot un seguit d’elements que es mouen en l’àmbit del somni. En aquest espai imaginari, el comportament humà i els esdeveniments adquireixen un significat més profund que condueix a una reflexió sobre la condició humana. El to i el llenguatge dels contes són un bon exemple de l’elevat estil d’un narrador d’ofici com és Calders, que assoleix amb aquesta obra la condició de mestre.
Exeple de la condicio humana: La consciència, visitadora social (1947)
La irona és l’element estructural dels contes, així com de l’absurd mateix. Aquest to irònic de la narrativa caldersiana transmut l’ordre lògic de la realitat previst per la ciència i ho ensenya tot amb una mirada nova: l’insòlit, l’absurd i l’imprevist. Sovint és un objecte allò que reorienta cap a la sorpresa el destí dels personatges. Aquests viuen ben sovint entotsolats per hàbits socials convencionals amb els quals responen a la provocació de la casualitat. La majoria dels contes són breus, es resolen amb rapidesa i es presenten sota una primera persona identificada amb el protagonista dels fets increïbles, que funcionen com a versemblants dins la lògica de la ficció.


MAR I CEL (EXERCICIS)

La idea es com dues persones de creences diferents són capaces d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferències, com seria en aquest cas la seva religió i la seva manera de viure.

Saïd: – Capità del vaixell d’uns corsaris algerians. – Exerceix la seva autoritat sense acceptar rèpliques. – Ataca vaixells cristians per obtenir un bon botí. – És un morisc, expulsat d’Espanya que va patir la mort criminal dels seus pares (la mare era cristiana). – S’entendreix quan s’assabenta del nom de la seva captiva (Blanca). La seva mare també es deia així.

Característiques: generositat i noblesa.– Sap perdonar.– Està en contradicció amb ell mateix: no pot solucionar els dubtes de la seva identitat. Oscil·la entre: – El furor bàrbar – La puresa d’un infant.  La motivació emocional determinarà el bàndol que elegeix.

Blanca: – Filla de Carles. Captiva al vaixell dels corsaris. – La seva mare morí quan tenia 4 anys. – El seu destí ve marcat pel pare: lliurar-se a Déu. – Té una educació repressora marcada per la religiositat fanàtica del seu pare. – El pare la portava a Barcelona per ingressar com a monja al convent del Carme. – Ha perdut l’alegria i el goig de viure.  Blanca: El món, jo l’avorreixo. Té por de caure com esclava del sultà d’Argel. En un moment, experimenta la temptació del suïcidi (el pare li explica que és pecat). Contrariada amb els seus sentiments, intenta matar Saïd. Ell la perdona i observa la bondat i la compassió del pirata, tot i que continua angoixada pel sentiment de culpa i pecat.


L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.

ANÀLISI ESTRUCTURAL
 ACTE PRIMER – És el plantejament de l’obra. – Consta de 19 escenes. – Manca notable d’acció. – Contacte forçat entre els representants de les dues religions oposades i també entre l’univers masculí i femení. – No hi ha cap acció primordial, però sí molta informació dels personatges.El plantejament, amb gran rapidesa, va edificant diversos elements del passat que esdevindran la base de la profunditat psicològica dels personatges.• El plor i el dubte seran la base per a la construcció de l’amor entre els protagonistes. – Blanca: infància tancada en una cel·la. – Saïd: assassinat dels seus pares. Anhel de venjança. – Joanot: renegat del cristianisme.
  • • ACTE SEGON – Nus de l’obra. – 19 escenes. Conté més acció. – Treu partit de tota la informació donada al 1r acte. – Comença amb molta pólvora ideològica i verbal. – Comencen els elements que qüestionen el dogma. – S’accelera l’acció i les tensions: provoca suspens al lector. – Saïd es construeix com a personatge romàntic (farcit de contradiccions). – Apareix la gelosia com a sentiment.
  •  ACTE TERCER – 12 escenes – La lluita i l’interès de poder: pretext per fer un flashback de com ha anat la lluita per prendre la nau. – El focus narratiu: canvi de la Blanca. – L’amor passional és el fil conductor. – Les escenes fan avaçar l’acció cap al desenllaç. – La tristesa : resultat de no poder harmonitzar els contraris. – La mort:  Superació de les contradiccions, Perennitat de l’amor.                                                                                                                                                                                                                               Va matar la seva dona quan vivia a Espanya perquè l’enganyava amb un altre home. Així que va fugir a Alger per por al càstig. – Intenta ajudar els cristians empresonats. – Saïd el converteix en el seu segon. D’aquesta manera, durà a terme l’alliberament dels cristians.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    L’obra Mar i Cel conté característiques del moviment romàntic i realistes: – Romàntiques: Història passional. Exaltació dels sentiments. L’amor impossibilitat per la pertinença dels amants a dos universos oposats (religió) sense solució de continuïtat. – És una dicotomia d’arrel romàntica.

ELS FRUITS SABOROSOS

Els fruits saborosos és un poemari escrit per Josep Carner l'any 1906 compost per divuit obres d'extensió més aviat breu que marcà un punt d'inflexió en la trajectòria de l'autor (es considera la seva primera obra noucentista) i alhora és una fita dins del moviment del Noucentisme juntament amb l'aparició del Glosari de Xènius a La Veu de Catalunya i elcucut. fruits saborosos, a començaments del 1906, indica que les vagorositats modernistes, les seves truculències i les individualitats genials o genialoides ja tenen els dies comptats.

LA POMA ESCOLLIDA

En el poema de “La poma escollida”, de Josep Carner, que forma part del llibre “Els fruits saborosos”, la mètrica, com és lògic del moviment (noucentisme), esta marcat sobretot per la rigidesa. El poema està format per cinc quartets, i tots els versos del poema són alexandrins, és a dir de dotze síl·labes, dividit en dos hemistiquis de sis més sis amb cesura central. Elsversos són de art major. La rima és consonant i encadenada, menys en el tercer quartet que encreuada: ABAB, CDCD, EFFE, GHGH i IJIJ. El tema del poema, és la vellesa.
La poma escollida és un poema arquetípic del llibre de Josep Carner “Els fruits saborosos” (1906), poemes en els quals l'autor no descuida ni el fons ni la forma. El fons és treballat mitjançant les figures retòriques, que són introduïdes durant tot el text.

La poma escollida



Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 12A
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 12B
Ara que són al llit, els besa el solellet. 12A 
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. 12B   (
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?   12C  anàfora
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada 13D a
i sempre sec, i envejo les nores treballant, 13C
i quan els néts em vénen em troben tan gelada. 13D                 
I no et sabria péixer com en el temps florit  13E
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,  13F
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen  13F
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.  13E
Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,  13G   (apòstrof) 
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,  13H    (metonímia) (metàfora)
i et tinc a vora meu com la poma escollida   12G  
que es torna groga i vella i encara fa perfum. 13H    
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:  12I    
el fred ens fa temença, la negra nit horror,   13J 
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.  13I
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?  12J    

LES LLIMONES CASOLANES



Les llimones casolanes

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l'omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.





Les llimones casolanes En aquest poema es veu exaltada la felicitat i l’ordre quotidià domèstic. El fruit no simbolitza a cap personatge, simplement és utilitzat. es comparada amb la La llimona protagonista per la seva acidesa i aspror. XVI. Els codonys tardorals El personatge es comparat amb un fruit. Es veu la reflexió des de la joventut de la vellesa futura.  poema cal destacar la figura de la llimona, que és comparada per la seva qualitat (aspror i acidesa).

Hi ha diferents figures retòriques. Hi ha personificacions com per exemple “on juguen aires”, “la llum es mou”, “l’aiguamesurarà amb ciència el raig de la llimona”.
El text pertany al llibre d'Els fruits saborosos (1906).

COM LES MADUIXES

Com les maduixes, Josep Carner


Com les Maduixes
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 5
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits. 10
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 15
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

El tema principal és  la innocència de Pandara. Com a través d’un jardí crea el seu pròpi món fora de larealitat, mai ha vist que hi ha fora d’aquest. 
Un subtema seria el mite de Pandora. 
Pandora tenia curiositat per obrir la caixa de Pandora, però no es podia obrir perquè si no deixaria anar tots el mals de la humanitat, ella no sabia quin mal podia fer obrir una caixa, així que amb la seva innocència ( igual que Pandara) obre la caixa i apareix la verdadera realitat.

 VOCABULARI
Ardides: Astúcia
Arrupides: Contracció d’algunes parts del cos. 
Capciró: Trosset de la punta o extrem d’alguna cosa. 

LEDA

                                         LEDA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel


                               L’aigua rissa un aire fi
                              -estrofa de blaus, carícia-
                               i acusa sedes recents,
                               presó de llunes fingides.

                              Sobre el cristall, una obaga
                              divina fressa lasciva.
                              Ones i plomes en flagell.
                              Nervi de roses. Enigma.

                              Marbres de l’instant s’encenen
                              vora la fuga imprevista.
                              Pompa, silenci, fatiga.

                              Corba de blancs i d’espines.
                              L’escenari entremalia
                              la procacitat maligna.

El poema comença descrivint d'aigua que està en calma amb petits moviments de l'aire. En el reflex que l'aigua, es veu una part ombrívola en la que s'està cometen un delicte carnal, amb els nervis a flor de pell, que es vol mantenir amagat. Han d'estar atents per si els descobreixen poder fugir sense ser vistos. Tot junt es una escena insolent, desvergonyida i maligna.
En aquest poema, Roselló-Pòrcel explica un mite que altre poetes ja havien poetitzat però, a diferencia d'ells, el  autor fa un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne  i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant.

viernes, 13 de junio de 2014

PLUJA EN EL JARDI DE L'ARENEU

                                       PLUJA EN EL JARDI DE L'ATENEU


                                     Breus vermellors subtils en llamp.
                                     Cercles menuts de verd i blanc.
                                     Corbes gracioses de l'hebram,
                                     ajupides en el quadrat.

                                    Una pedra, al mig, posa argents
                                    i ploms en lluita.
                                    I, damunt tot,
                                    vellut i negra de palmeres
                                    mai no agitades per cap vent.


La pluja no forma part del cos de la composició i plana sobre el jardi des del títol sense rompre I'equilibri estatic del poema. Com si fos un bon mestre d'obres comença la descripció pels fonaments i s'enfila en un espai exempt d'inquietuds. El poema es de dues estrofes.

És el poema es de 1933, Barcelona.
El seu tema principal és la natura, a mes en aquest poema juga amb les formes gemètriques, hortizontalmente i verticalment.

APOLLINAIRE

                          APOLLINAIRE

                                       La nit és alta i s'abraça
                                       amb mi - tots sols pels carrers.
                                        Els fanals de les placetes
                                        ens encalcen.

                                         Les cases cremades, negres,
                                         i, abans dels bordells, amb bruses
                                         de vent de juny, aventura:
                                         Na Clara i Na Bàrbara.

                                        Dins les entrades, bandits
                                        amb por de mi, que no surten.

                                        El sol damunt les teulades
                                         balla
                                         amb una mossa d'estampa.


 El poema de Rosselló està escrit també en primera persona, el gener de 1936, a Madrid. No sabem quina ciutat retrata. En aquest paisatge urbà hi ha fanals, placetes, cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. Uns bandits aguaiten als portals. És una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps: “La nit és alta i s’abraça/ amb mi –tots sols pels carrers./ El sol damunt les teulades/ balla/ amb una mossa d’estampa”. La personificació de la lluna en una mossa/estampa ballant amb el sol damunt les teulades suggereix l’hora incerta d’una alba incipient en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició temporal que estableix un pont entre realitat i somni. 
De Influencia avanguardista. En el poema diu mallorquismes. Aquest poema de 1936 va a ser escrit a Madrid. El Tema del poema és la sensualitat.

PONT DEL VESPRE


PONT DEL VESPRE

             Les feux rouges des ponts…
             Apollinaire
La nit és alta i s’abraça
amb mi –tots sols pels carrers.
Els fanals de les placetes
          ens encalcen.
Les cases cremades, negres,
i, abans dels bordells,
amb bruses de vent de juny, aventura:
          Na Clara i Na Bàrbara.
Dins les entrades, bandits
amb por de mi, que no surten.
El sol damunt les teulades
          balla
amb una mossa d’estampa.
             Madrid, gener 1936


Aquest poema consta de 4 estrofes, les dues primeres de 4 versos cadascuna i les dues últimes amb dos versos. Són versos lliures i anisosil·làbics sense rima final establerta. Com a figures retóriques podem trobar la personificació de la lluna en una mossa que balla amb el sol, que suggereix l’hora incerta d’una alba inicial en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició del temps que estableix un pont entre  realitat i somni.
Aquest poema pertany a l’últim recull de poemes de Roselló-Pòrcel i com podem veure continua amb la presència barroca. Incorpora a Apollinaire a la referència del poema i cita una altra literatura. Ens descriu un paisatge urbà on les imatges se succeeixen sense sentit ja que ho fa des del subconscient.

L'ESTIU PLE DE SEDES

L'ESTIU PLE DE SEDES

Clavell i gerani
velluten la porpra
de les roses. Besen
unmigdia jove.


L'estiu ple de sedes
corona la pompa
de l'espai. Esclata 

sal i bronze, roca


Sumptuós, l'oratge
l'esquinça, l'isola...
I dins el jardí,
el mata d'aroma.



Flaires blaves, branques
roses, malves, cauen.
Torna el carro. Porta
raïms i magranes.



I la nit et toca,
humida i amarga,
mort, amb herbes, rius,
a les cames nues.




Es un poema escrit al febrer de 1937 a Barcelona, el seu tema principal és la natura. es un poema de 7 estrofes.
Sinestesia: Flaires blaves.

EN LA MEVA MORT

                                                     EN LA MEVA MORT


Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.




Va dedicar  Imitació del foc al seu amic, l'escriptor Salvador Espriu.
Aquest poema ens parla de la mort però que dóna sentit veritable a la vida. El que impulsa, exalta i mou el poeta és, precisament, l’ànsia d’escapar al seu domini fosc, el poder del qual descriu i simbolitza al mateix temps en una tempestat de flama. L’alba allunya les estrelles, és a dir el domini fosc.  També es podria lligar amb l'estat de "mort" simbòlica que va significar la suspensió de l'Estatut i la condemna a mort del govern de la Generalitat.
En aquest poema està format per una sola estrofa d’onze versos. Els quals es combinen en versos de set i deu síl·labes.
La rima és assonant i combina versos d’art major amb versos d’art menor.
En quant a figures retòriques fa una personificació de la foscor i de la mort. Metàfora constant.
Localització
Aquest poema pertany a Imitació del foc. És el moment més àlgid de la lírica de Rosselló-Pòrcel i on s’evidencia més clarament el seu neobarroquisme, amb la reescriptura dels models catalans, i més en concret de Francesc Vicent Garcia. El llibre el lliga, també, amb la Generación del 27, Garcia Lorca en especial, i el seu neopopularisme. Imitació del foc deixa veure influències de Gabriel Alomar  i encara de Baudelaire, Valéry i d’altres simbolistes francesos.

Conclusió: Aquest poema de Rosselló pertany a la seva obra més famosa, publicada després de la seva mort: Imitació del foc. El poeta comença a tenir un estil propi que serà molt valorat pels crítics de l‘època. El poema és molt reflexiu i parla de la mort que dóna sentit veritable a la vida. Té un rerefons polític.


JARDÍ VORA EL MAR

En la novel·la  un jardiner narra, amb molt sentit de l’humor, les vicissituds  d’una 
família burgesa de la casa, on ell té cura del jardí i també hi viu en una caseta, 
enllaçades amb les que es construeix al davant, lligades totes dues per una història 
sentimental.  Els amors, desamors, soledat  i mort se’ns expliquen a través dels seus 
ulls i de la seva curiositat, (és molt xafarder, com si la seva vida privada  s’hagués 
estroncat en morir la seva dona i necessités veure la dels altres). Per això es mostra 
tan gelós de la seva intimitat  com voyeur de la dels altres

Personatges
Principals
Jardiner: és el narrador i qui enllaça tots els personatges de l'obra. És una persona sociable, sincera i senzilla, que no es complica la vida. Li agrada que li expliquin les coses clares, sense anar-se'n per les branques. Quan tenia trenta-cinc anys es va enamorar de la Cecília, que només en tenia setze. Va arribar a ser la seva dona, però va morir molt jove. Des d'això, ha estat amb altres dones, però mai amb cap tan especial com la Cecília, que la recorda i l'enyora. Amb ella no va arribar a tenir-hi fills.
Francesc: és el marit de la Rosamaria, i el senyoret de la història. És una persona una mica nerviosa, i fins i tot hi ha un moment que li agafa un atac de ràbia. Té molt geni, i quan l'Eugeni va a viure amb el Bellom, ell sembla que es posa una mica gelós d'aquest nou veí, ja que sap que la Rosamaria se'l va estimar molt, i que ell encara l'estimava. Al fons, es bona persona.
Rosamaria: és la dona del Francesc, la senyoreta de la casa i l'amor platònic de l'Eugeni. Al principi del llibre es queda embarassada, però perd el fill. És una persona una mica susceptible, i les coses li afecten molt. Sembla una persona senzilla, que no dona mai gaires complicacions. La mort de l'Eugeni l'enfonsa totalment, i la fa transformar casi en una altre persona.
Eugeni: és el marit de la Maribel, una filla del senyor Bellom. Quan era petit era el veí de la Rosamaria, i sempre n'ha estat enamorat.
Sebastià: té trenta-cinc anys. És el marit de l'Eulàlia, i un amic de la familia que també passa els estius amb ells. És un home molt dinàmic i sembla interessant. Viatja molt sovint a l'Àfrica i en un dels seus viatges mor.
Bellom: és el veí de la casa de la familia Bohigues (la casa d'estiueig). Té molts diners i es compra el terreny veí de la casa, i s'hi construeix una torre. És un senyor de mitjana edat que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica (a Argentina exactament), i ho va aconseguir. A Cuba es va casar amb la Zoila, que va morir al part. La seva filla és la Maribel. tarda i ho passa molt malament, fins que es recupera i s'acaba casant amb la Miranda.
Feliu Roca: és pintor, però casi bé només del mar. Els seus quadres canvien depenent del seu estat d'ànim. Ha fet alguna exposició a París i a Barcelona. Al final de l'obra ja no pinta, perquè sembla que es senti com a superat i cohibit per l'Eulàlia, que ha tingut molt més èxit com a pintora que ell, amb molta menys experiència. És una mica idealista (hi ha un moment en que explica que vol pintar un darrer quadre de sis metres, cosa que finalment no fa).
Eulàlia: amiga de la familia que també passa els estius a la casa, amb el seu marit, el Sebastià (que mor). També pinta, com el Feliu, però ella té un estil més abstracte. Té molt èxit i acaba exposant a Estat Units, i poc a poc va agafant importancia i protagonisme dins el món de l'art.
Secundaris
Cecília: és la dona del jardiner, que va morir molt jove. El va conèixer quan ella només tenia setze anys, i ell trenta-cinc. Sembla una persona senzilla que buscava també una vida senzilla al costat de la persona que estimava. Els dies de pluja, li agradava asseure's al balancí de casa seva per mirar per a finestra.
Mariona: és una cambrera de la casa. És jove i li agrada anar a veure el jardiner i parlar amb ell. La Maragda li ensenya a cosir, i s'acaba fent la roba ella mateixa. Al final , es casa amb el Mingo, el paleta, que se l'estima molt. Al principi estava una mica preocupada pel fet de que ell no era gaire ric, però finalment decideix deixar els diners al marge i casar-se per amor. La trobo una persona prou autèntica. És molt xerradora, i si li dones corda, no sap parar de parlar.
Miranda: és una cambrera de la casa. És del Brasil i té la pell de color. Se la veu una noia divertida, jove, desvergonyida i una mica enyorada del seu país. Li agrada més banyar-se al riu que al mar. Es deixa festejar per el Sebastià. A la Miranda li agraden molt els homes, i la Quima sempre diu, que encara que ella és molt bona persona, quan veu un home es trona boja.
Maragda: és la modista de la casa, i l'antiga mestressa de la Rosamaria. Li agrada una mica el Francesc. No li cau gaire bé al jardiner.
Quima: és la cuinera de la casa. És molt xafardera i una mica pesada, sempre es creu el que li expliquen i ella va a explicar-ho als demés. Li agrada que la gent disfruti menjant el seu menjar.
Maribel: és la filla del senyor Bellom, i la dona del `Eugeni. És molt menuda i li agrada montar a cavall sense sella. Quan es casa va a viure amb el seu pare a la casa d'estiu.
Toni: és el cuidador dels cavalls de la cada de la família Bohigues. Viu a l'estable. És una persona una mica pesada i tossuda, malhumorada i que veu vi massa sovint. Té un fill que li porta molts problemes.




 Jardí vora el mar" coincideix amb l'època de plenitud de la burgesia catalana. 
Rodoreda va saber plasmar d'una manera molt detallada la societat catalana del segle 
XX i els canvis que es van produir. 
En aquesta novel·la, la narració se succeeix cronològicament, seguint els records de 
la memòria del jardiner, que n'és el narrador. Aquest personatge ha estat observador 
d'uns fets que a l'inici del relat comença a contar.


Temps
Temps extern: està ambientada la història, és que el senyor Bellom explica que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica. Per tan, arribo a la conclusió de que l'època en que es desenvolupa l'acció deu ser de principis i mitjans del segle XX. No crec que es desenvolupi al temps en que va ser escrit, ja que en aquell moment a Espanya hi havia la dictadura franquista, i suposo que en algun moment se n'hagués fet referència.
Temps intern: el temps total en què s'explica la història és de sis anys, prestant molta més atenció als estius que als hiverns.
Temps d'escriptura: aquest llibre es va escriure el 1967, any en que l'autora estava exiliada a Ginebra.
Espai

l'espai protagonista de la història és la casa d'estiueig i el seu jardí. La història es desenvolupa durant els sis estius, a una localitat de la costa. Aquesta, té un cinema , l'Excelsior, que apareix varies vegades al llibre. També es parla d'una barberia i de l'hostal “Can Bergadans”, on transcorren algunes accions (els pares de l'Eugeni hi van a descansar quan venen a veure la Rosamaria, el senyor Bellom, cap al final del llibre, és on va a engatar-se, i moltes de les xafarderies que s'expliquen al llibre hi sorgeixen), d'una església, un cementiri i una estació de tren.