CANT IV

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

 

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

 

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

 

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

 

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

 

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

 

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

no m'haveu dat sinó dolors.

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies

com el nonat sóc a redós.

 

I si el meu seny priva de signes il·lusoris,

dins l'ipossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

És una obra que consisteix en una versió èpica del llibre Bíblic que segons la tradició jueva vaser escrita per Jonàs, el mateix protagonista d’aquest. Jonàs es un dels cinc profetes menors de l’Antic Testament, la història de Jonàs se situaria cap al segle VII a.C. si aquest Jonàs es tractés comla tradició jueva indica del mateix Jonàs que apareix al Segon Llibre dels Reis (independent al de Jonàs) durant el regnat del rei Joroboam II. 
El Cant IV pertany a Nabí publicat el 1941, temps en què el seu exili va passar a ser forçat per la situació actual a Espanya, en aquestaetapa, Carner consolida les seves influències del Postsimbolisme, moviment artístic català heretat del Simbolisme originat a França i Bèlgica que es contraposa en molts sentits al Realisme i alNaturalisme de la mateixa manera que el Noucentisme al Modernisme.

EL COR FIDEL

EL COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny

fa només l’Impossible cara tendra.―

El pur palau esdevingué pedreny:

els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,

palpant, caient, a poc a poc alçant-se,

el descoratjament roda en la nit,

rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc

que animarà la morta polseguera.―

Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,

cap al camí de l’alba fugissera

pel tros d’escala que no mena enlloc.

És un poema que pertany al recull Llunyania

 publicat el 1952, on apareixenobres inèdites o revisades de Josep Carner, poeta i màxim representant delNoucentisme, moviment basat en el regeneracionisme català a través de la convenció i d’una poesia que compleix les exigències de l’arbitrarisme.

  El poema comença expressant el dolor que sent el jo poètic causat per la destrucció del “pur palau”, que ha quedat reduït a “pedreny”, “aire” i “cendra”. Seguidament, diu que tot i el descoratjament que li provoca la situació, el jo poètic segueix alçant-se gràcies al record i la frisança.

Després, el jo poètic diu que coneix l’origen de “l’inesgotable foc” que  li ha provocat l’enfonsament del palau, fent que no es doni per vençut. Per últim, vol avançar cap aun camí per tornar, tot i que sap que aquest no condueix a cap lloc.

El tema del poema és la preocupació sobre l’exili.

CANÇONETA INCERTA DE JOSEP CARNER

                                           CANÇONETA INCERTA

                                           Aquest camí tan fi, tan fi,

                                          ¿qui sap on mena?

                                          ¿És a la vila o és al pi

                                           de la carena?

                                           Un lliri blau, color de cel,

                                           diu: -Vine, vine-.

                                           Però: -No passis! -diu un vel

                                           de teranyina.

                                         ¿Serà drecera del gosat,

                                           rossola ingrata,

                                          o bé un camí d'enamorat,

                                           colgat de mata?

                                          ¿És un recer per a adormir

                                           qui passi pena?

                                          Aquest camí tan fi, tan fi,

                                          qui sap on mena?

                                         ¿Qui sap si trist o somrient

                                           acull son hoste?

                                          ¿Qui sap si mor sobtadament,

                                          sota la brosta?

                                          ¿Qui sabrà mai aquest matí

                                           a què em convida?

                                           I és camí incert cada camí,

                                            n'és cada vida.

• Es tracta d’un poema ple de preguntes retòriques amb les quals Joan Carner ens fa veure que mai sabem el que pot passar el dia de demà.El camí del què parla l'autor és la vida.  El tema d’aquest poema fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. 
• El poema, compost de tres octavesd’art menor, estàformat de dos grans blocs: -El primer comença i acaba amb l’ interrogació“Aquestcamí tan fi tan fi, / quisapon mena?”, estàformat per les duesprimeresestrofes.-El segon conté les tres interrogacions“Quisap... / Quisap... / Quisabrà” i la últimvers“I éscamíincert cada matí, / n’és cada vida!”
• Crec que és un poema fàcil de comprendre, encara que sigui de forma general. El significat del poema i la qüestió que plantejaconstantmentés la que tothom es fa moltesvegades al llarg de la vida. Per tant, estic segur que és un poema amb el que qualsevolenspodem identificar.

CRONIQUES DE LA VERITAT OCULTA

Els contes de Calders són un artifici on intervenen la fantasia i tot un seguit d’elements que es mouen en l’àmbit del somni. En aquest espai imaginari, el comportament humà i els esdeveniments adquireixen un significat més profund que condueix a una reflexió sobre la condició humana. El to i el llenguatge dels contes són un bon exemple de l’elevat estil d’un narrador d’ofici com és Calders, que assoleix amb aquesta obra la condició de mestre.
Exeple de la condicio humana: La consciència, visitadora social (1947)
La irona és l’element estructural dels contes, així com de l’absurd mateix. Aquest to irònic de la narrativa caldersiana transmut l’ordre lògic de la realitat previst per la ciència i ho ensenya tot amb una mirada nova: l’insòlit, l’absurd i l’imprevist. Sovint és un objecte allò que reorienta cap a la sorpresa el destí dels personatges. Aquests viuen ben sovint entotsolats per hàbits socials convencionals amb els quals responen a la provocació de la casualitat. La majoria dels contes són breus, es resolen amb rapidesa i es presenten sota una primera persona identificada amb el protagonista dels fets increïbles, que funcionen com a versemblants dins la lògica de la ficció.

MAR I CEL (EXERCICIS)

La idea es com dues persones de creences diferents són capaces d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferències, com seria en aquest cas la seva religió i la seva manera de viure.

Saïd: – Capità del vaixell d’uns corsaris algerians. – Exerceix la seva autoritat sense acceptar rèpliques. – Ataca vaixells cristians per obtenir un bon botí. – És un morisc, expulsat d’Espanya que va patir la mort criminal dels seus pares (la mare era cristiana). – S’entendreix quan s’assabenta del nom de la seva captiva (Blanca). La seva mare també es deia així.
Característiques: generositat i noblesa.– Sap perdonar.– Està en contradicció amb ell mateix: no pot solucionar els dubtes de la seva identitat. Oscil·la entre: – El furor bàrbar – La puresa d’un infant.  La motivació emocional determinarà el bàndol que elegeix.

Blanca: – Filla de Carles. Captiva al vaixell dels corsaris. – La seva mare morí quan tenia 4 anys. – El seu destí ve marcat pel pare: lliurar-se a Déu. – Té una educació repressora marcada per la religiositat fanàtica del seu pare. – El pare la portava a Barcelona per ingressar com a monja al convent del Carme. – Ha perdut l’alegria i el goig de viure.  Blanca: El món, jo l’avorreixo. Té por de caure com esclava del sultà d’Argel. En un moment, experimenta la temptació del suïcidi (el pare li explica que és pecat). Contrariada amb els seus sentiments, intenta matar Saïd. Ell la perdona i observa la bondat i la compassió del pirata, tot i que continua angoixada pel sentiment de culpa i pecat.

L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.
ANÀLISI ESTRUCTURAL
 ACTE PRIMER – És el plantejament de l’obra. – Consta de 19 escenes. – Manca notable d’acció. – Contacte forçat entre els representants de les dues religions oposades i també entre l’univers masculí i femení. – No hi ha cap acció primordial, però sí molta informació dels personatges.El plantejament, amb gran rapidesa, va edificant diversos elements del passat que esdevindran la base de la profunditat psicològica dels personatges.• El plor i el dubte seran la base per a la construcció de l’amor entre els protagonistes. – Blanca: infància tancada en una cel·la. – Saïd: assassinat dels seus pares. Anhel de venjança. – Joanot: renegat del cristianisme.

• • ACTE SEGON – Nus de l’obra. – 19 escenes. Conté més acció. – Treu partit de tota la informació donada al 1r acte. – Comença amb molta pólvora ideològica i verbal. – Comencen els elements que qüestionen el dogma. – S’accelera l’acció i les tensions: provoca suspens al lector. – Saïd es construeix com a personatge romàntic (farcit de contradiccions). – Apareix la gelosia com a sentiment.
•  ACTE TERCER – 12 escenes – La lluita i l’interès de poder: pretext per fer un flashback de com ha anat la lluita per prendre la nau. – El focus narratiu: canvi de la Blanca. – L’amor passional és el fil conductor. – Les escenes fan avaçar l’acció cap al desenllaç. – La tristesa : resultat de no poder harmonitzar els contraris. – La mort:  Superació de les contradiccions, Perennitat de l’amor.                                                                                                                                                                                                                               Va matar la seva dona quan vivia a Espanya perquè l’enganyava amb un altre home. Així que va fugir a Alger per por al càstig. – Intenta ajudar els cristians empresonats. – Saïd el converteix en el seu segon. D’aquesta manera, durà a terme l’alliberament dels cristians.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    L’obra Mar i Cel conté característiques del moviment romàntic i realistes: – Romàntiques: Història passional. Exaltació dels sentiments. L’amor impossibilitat per la pertinença dels amants a dos universos oposats (religió) sense solució de continuïtat. – És una dicotomia d’arrel romàntica.

ELS FRUITS SABOROSOS

Els fruits saborosos és un poemari escrit per Josep Carner l'any 1906 compost per divuit obres d'extensió més aviat breu que marcà un punt d'inflexió en la trajectòria de l'autor (es considera la seva primera obra noucentista) i alhora és una fita dins del moviment del Noucentisme juntament amb l'aparició del Glosari de Xènius a La Veu de Catalunya i elcucut. fruits saborosos, a començaments del 1906, indica que les vagorositats modernistes, les seves truculències i les individualitats genials o genialoides ja tenen els dies comptats.

LA POMA ESCOLLIDA

En el poema de “La poma escollida”, de Josep Carner, que forma part del llibre “Els fruits saborosos”, la mètrica, com és lògic del moviment (noucentisme), esta marcat sobretot per la rigidesa. El poema està format per cinc quartets, i tots els versos del poema són alexandrins, és a dir de dotze síl·labes, dividit en dos hemistiquis de sis més sis amb cesura central. Elsversos són de art major. La rima és consonant i encadenada, menys en el tercer quartet que encreuada: ABAB, CDCD, EFFE, GHGH i IJIJ. El tema del poema, és la vellesa.

La poma escollida és un poema arquetípic del llibre de Josep Carner “Els fruits saborosos” (1906), poemes en els quals l'autor no descuida ni el fons ni la forma. El fons és treballat mitjançant les figures retòriques, que són introduïdes durant tot el text.

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 12A i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 12B Ara que són al llit, els besa el solellet. 12A  Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. 12B   ( -Oh petita Alidé, com és que plores tant?   12C  anàfora -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada 13D a i sempre sec, i envejo les nores treballant, 13C i quan els néts em vénen em troben tan gelada. 13D                  I no et sabria péixer com en el temps florit  13E ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,  13F i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen  13F i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.  13E Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,  13G   (apòstrof)  mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,  13H    (metonímia) (metàfora) i et tinc a vora meu com la poma escollida   12G   que es torna groga i vella i encara fa perfum. 13H     Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:  12I     el fred ens fa temença, la negra nit horror,   13J  criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.  13I Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?  12J